Comencem un any nou i sembla que tot ens empenyi a fer balanç. A mirar enrere i decidir si allò que deixem ha estat bo o dolent, lleuger o pesat. Però la vida no sol dividir-se en compartiments tan clars.
Hi ha anys que fan mal i, alhora, obren espais inesperats; o anys difícils que, sense adonar-nos-en, ens transformen profundament.
He viscut un 2025 complex i exigent.
Amb moments que no hauria triat i, alhora, un any increïblement creatiu. Com si la vulnerabilitat hagués obert una nova porta a la meva mirada. Com si, en perdre força en algunes parts del meu cos, l'hauria guanyada en altres.
Ens han fet creure que, per avançar, cal deixar enrere el que fa mal.
Que ser feliç vol dir negar el dolor, passar pàgina de pressa, posar bona cara.
Amb l'experiència de la vida he après que el dolor que no es reconeix no desapareix, sinó que s'hi amaga.
I el que s?amaga, pesa.
La ferida, quan hom ignora, es tanca en fals. En canvi, quan es mira i se sent, es pot convertir en un espai de creació. No pas perquè el dolor sigui bonic, sinó perquè ens obliga a mirar més endins ia expressar-nos d'una altra manera.
Hi ha processos creatius que només neixen així, des d'una esquerda oberta que, mentre va guarint, va deixant entrar la llum.
Avançar de debò és acceptar que el que fa mal també forma part del camí. Que la tristesa, la por o la decepció no anul·len l'alegria, sinó que hi conviuen. Com en una fotografia amb contrast, és precisament la convivència entre ombra i llum la que dóna profunditat a la imatge.
Sense ombres, la llum és plana.
Sense llum, l'ombra no té cap sentit.
Entrar el 2026 amb aquesta consciència és, potser, el propòsit més gran.
No negar el que ha dolgut, però tampoc quedar-s'hi atrapat.
Integrar-ho. Donar-li el lloc just.
Permetre que la ferida continuï el procés mentre, alhora, es transforma en mirada i en creació.
La felicitat no és absència de dolor.
És la capacitat de saber continuar.
De trobar sentit, bellesa i força fins i tot en els moments més fràgils.
De mirar la nostra història amb compassió i tendresa.
Potser aquest hauria de ser el veritable propòsit d?un any nou: aprendre a llegir la vida tal com és.
Amb tot allò que suma i amb tot el que pesa.
I, malgrat tot, avançar amb amor
